Redescobrir Joan Peiró

Pere Gabriel (Doctor en Història)
Parlament pronunciat al Museu d’Història de Catalunya – Barcelona- el 7 d’octubre de 2002

1. LA MORT.

Commemorem els 60 anys de la mort de Joan Peiró i Belis, executat pels franquistes a València, quan tenia 55 anys. Des d’un primer moment, familiars i companys conservaren, fos clandestinament o a l’exili, la seva memòria. Alguns, en especial, s’esforçaren a indagar, aclarir i reconstruir els detalls precisos d’aquella ignominosa i venjativa repressió. És el cas, entre d’altres, del seu col.laborador i amic Joan Manent, mort fa anys, o el del seu fill Josep, rigorós biògraf i bon analista de l’obra del pare, o, en fi, el d’un historiador de compromís cívic infatigable com Josep Benet, que ha pogut a la fi consultar documents tancats a pany i clau fins fa poc per les autoritats militars. Gràcies a tots ells podem ara ressumir aquí el que, segurament molts de Vtès. ja saben: alguns dels fets més personals i punyents dels tres darrers anys d’aquella vida estroncada, com acabo de dir, als 55 anys.

El seu forçat camí d’exili, com el de tants i tants que hagueren de fugir davant el triomf de les tropes de Franco, fou dramàtic, sigui dit sense cap mena de retòrica. Sortí, dels darrers, el 5 de febrer de 1939 i, a França, intentà de reunir la família a Narbona. Marxà aviat a Paris per tal d’ajudar des de la JARE els refugiats. Quan els nazis ocuparen la capital, els fills pogueren escapar però ell hi restà atrapat. Volia anar amb la família a Mèxic (les autoritats mexicanes li havien concedit ja formalment l’assil) i aprofità la xarxa que havia creat Joan Manent per tal de passar a la zona no ocupada. Creuà clandestinament el riu Cher en la regió central (a l’alçada de Ramorantin). Ara bé, poc després, el 22 de novembre de 1940, la polícia francesa el va detenir amb el seu gendre Niabel a Chabris, en la zona dita lliure, i els deixà en mans dels alemanys. Anaren llavors a parar a Tréveris, la ciutat alemanya on havia nascut justament Marx. Coneguda la seva personalitat com a dirigent important de la CNT i ex-ministre de la República, fou, el 17 de febrer de 1941, lliurat a les autoritats franquistes.p Primer el dugueren a la Direcció General de Seguretat a la Plaça del Sol, a Madrid, després a Barcelona, on li arribaren les propostes de col.laboració amb el règim que ell no dubtà a rebutjar. El 2 de maig entrava a la presó de València. La causa fou assignada a la jurisdicció militar (octubre 1941). El consell de guerra es celebrà el 22 de juliol de 1942. Malgrat la voluntat del defensor (el tinent Luis Serrano) i els molts testimonis de Mataró i Barcelona (així, el Superior dels Maristes de Mataró, el coronel del Regiment 75 de Barcelona o el falangista LLuys Santamarina, que explicaren la seva intervenció per tal d’evitar-ne la mort el 1936), fou condemnat a mort. L’execució, amb la d’altres set companys, es produí a Paterna el capvespre del 24 de juliol de 1942.

Es podrien fer moltes consideracions a l’entorn d’aquella detenció i aquell procés. Ara bé, segons que penso, l’aturar-nos sols en el record de les tràgiques circumstàncies d’aquell assassinat legal pot enfosquir, paradoxalment, la gran importància de Peiró com a un dels grans dirigents el moviment obrer, un dels grans protagonistes, anarcosindicalista, de la cultura obrera i popular d’esquerres d’aquest país, una cultura, secular, entossudida en la defensa dels interessos més populars i la recerca d’una alternativa a la societat burgesa i capitalista. És per això que em semblà del tot adequada la proposta que em feren els organitzadors de titular aquesta conferència, fora de l’estricta commemoració de la mort, ‘Redescobrir Joan Peiró’. És el que aquí procuraré de fer.

2. PEIRÓ, DIRIGENT SINDICAL I ANARCOSINDICALISTA.

Peiró fou un dirigent sindical i anarcosindicalista. I si se’m permet, dit col.loquialment, fou, per damunt de tot, un obrer, un obrer d’ofici, i un home de barri i de poble.P Nasqué a Sants el 18 de febrer de 1887. Era, per tant, una mica més jove que el president Lluís Companys i de l’edat de Salvador Seguí. Fill d’un carreter del port i d’una família procedent d’Altea, començà a treballar, nen (als 9/10 anys) a un forn de vidre de la Bordeta i anà a partir de llavors seguint l’ofici de vidrier. No deixaria pràcticament mai -i malgrat la seva agitada vida militant- ni l’ofici ni la feina. De la Bordeta passà al Poble Nou. Després, ja casat (amb Mercè Olives, filla d’Agramunt i obrera tèxtil), anà el 1908, quan tenia 21 anys, a Badalona: hi romandrà fins a principis del 1920. Després, en aquells anys de pistolerisme, atemptats i forta agitació social, residí -o una cosa semblant- a Barcelona, de nou a Sants. És ja un dirigent general de la CNT i s’ha d’amagar i viure, cames ajudeu-me, en la clandestinitat. L’empresonaren el desembre, el duguren -a peu, formant part d’una de les cordes de presos de l’època- a Vitoria, i allí va restar, tancat, fins a finals del 1921. Als pocs mesos de sortir, l’agost de 1922, entrà a treballar al Forn del Vidre (l’antiga Casa Estanyol) i s’instal.là a Mataró. No hi hagueren ja més canvis en el domicili familiar fins l’exili forçat del 1939.P Aquest itinerari de treballador d’ofici i home de barri, badaloní i, finalment, veí de Mataró, no és en absolut un detall anecdòtic. Peiró fou un dirigent sorgit d’aquell important món popular i obrer aplegat dins una sèrie de ciutats intermèdies i pobles industrials que fixaren el teixit de la moderna cultura liberal d’esquerres en el conjunt de Catalunya, o almenys en bona part del seu territori. Fou allò que a l’època i dins la CNT se’n digué un ‘home de comarques’, als quals els seria més fàcil entendre’s amb els vells sindicalistes i treballadors d’ofici de sempre que no amb el nou i més inestable proletariat acabat d’arribar a Barcelona els anys vint. D’altra banda i com tant d’altres dirigents obrers, Peiró fou un autodidacta, que havia aprés amb l’amic, el company de feina, la premsa i el sindicat, el llibre d’edició popular o de la biblioteca de la cooperativa. A casa, al cafè, fora de l’horari de feina, o ben sovint a la presó.

Val la pena aturar-se en còm es produí el seu pas a la CNT i l’acceptació de l’anarcosindicalisme, en un procés molt similar al de bona part de la seva generació. L’estiu de 1909 -en aquells mesos de repressió que seguiren als fets de la Setmana Tràgica- fou empresonat per primer cop i, segons molts testimonis, llavors, aprengué a llegir i escriure correctament. De tota manera no era, en aquells moments, massa més que un jove obrer, inquiet (entusiasta del teatre i ell mateix actor afeccionat, i entusiasta dels toros, admirador de José Fuentes, un seudònim que en diverses ocasions usà), un jove sense una definició ideològica i política precisa. La seva experiència militant s’iniciaria una mica després, en els anys de la primera guerra mundial, a Badalona. De la Societat de Vidriers passà a encapçalar la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i la Federació Local dels sindicats badalonins, i a dirigir-ne els seus òrgans de premsa, respectivament ‘El Vidrio’ i ‘La Colmena Obrera’. Això succeí el 1916-1920, quan tenia entre 28 i 32 anys. L’acceptació de la CNT i l’anarcosindicalisme començà a produir-se a l’entorn de l’agitació del 1917 i, sobre tot, en el marc de l’explicació dels acords del Congrés Obrer de Sants de 1918, quan efectivament uns quants propagandistes -entre els quals el mateix Peiró- es llançaren a la vertebració del món sindical català i entengueren la CNT com a la millor expressió i garantia de la unió de tots els treballadors catalans.

A partir de llavors el seu paper seria ja de primera línia. Intervingué destacadament en el congrés de la CNT reunit al Teatre de la Comèdia de Madrid el desembre de 1919, quan la CNT podia afirmar que reunia al seu si la pràctica totalitat de la població obrera catalana (a l’entorn de 400 mil treballadors) i ser sens dubte la primera central sindical espanyola, amb un conjunt de 700 mil afiliats. Ara ja si, al costat de Seguí i d’altres, es mou de ple dins l’anarcosindicalisme, en el context d’una renovada cultura sindical revolucionària. Forma part de les direccions clandestines de la CNT i serà ell l’encarregat, el 1922, de retornar l’organització a l’ortodoxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme, davant el gir bolxevista que la clandestinitat i el triomf de la revolució russa havien afavorit. Més endavant, en els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, de nou, des de Mataró i com a secretari general en la clandestinitat el 1927-1929, s’erigí en garant del que considerava el corpus bàsic de l’ideari anarcosindicalista de la CNT. Per un costat, es tractava d’evitar les temptacions d’anar a l’acceptació de la legalitat de la Dictadura i l’organització corporativa, com havia fet la UGT i volia fer un altre anarcosindicalista, Angel Pestaña; això sí, intentant de defensar en la mida del possible l’actuació oberta i legal dels sindicats. Per l’altra, calia, segons ell, no restar al marge de les conspiracions contra el règim. En aquest punt defensava, però, anar amb les conspiracions més generals, d’abast espanyol, i desconfiava de les accions més particulars, potser amb uns objectius més revolucionaris, però que sols mobilitzaven alguns petits grups de militars i grups anarquistes.

Com veurem, aquell període fou decissiu per a l’elaboració més acabada i teòrica del pensament anarcosindicalista de Peiró, que procurà diferenciar d’altres iniciatives més abocades a la definició explícitament anarquista del moviment obrer. Amb l’adveniment de la Segona República, les diferències i les tensions internes assoliren una gran virulència. Peiró encapçalà aquell anarcosindicalisme que posava més l’accent en la independència del sindicat i la preparació pausada i constructiva de la revolució social, front altres ànimes del món llibertari més inclinades a l’enfrontament directe, la insurrecció i la impaciència revolucionària. Fou el primer director de ‘Solidaridad Obrera’ en la seva represa el 1930-1931 (per més que no deixà la feina al Forn del Vidre ni la residència a Mataró) i un dels protagonistes de la crisi dita trentista de 1931-1933, quan dins la CNT venceren les posicions més radicalitzades i revolucionaristes. Marxà a continuació amb els Sindicats d’Oposició i havia de ser un dels darrers en acceptar el reingrés a la CNT, que no feu sinó l’agost del 1936, esclatada ja la guerra civil.

Membre del Comitè Local Antifeixista de Mataró aquell estiu de 1936, la seva denúncia de les malifetes dels que qualificà de ‘ valents de cantonada’, donà lloc a un dels llibres més personals, bells i coratjosos escrits per l’esquerra catalana. En llegir o rellegir Perill a la reraguarda, encara ara un se’n fa creus de la serenitat i bon sentit d’aquell home capaç de no perdre el nord en una situació indefugiblement convulsa i incendiària. Peiró fou un dels quatre ministres de la CNT del govern Largo Caballero el novembre de 1936-maig de 1937. Se n’encarregà d’Indústria i la seva principal actuació fou el Decret d’Intervenció de la Indústria del febrer de 1937, que intentà l’equilibri entre el paper de l’Estat i els seus inspectors i la gestió sindical de les indústries embargades, especialment les tèxtils i les mines. La crisi barcelonina de maig del 1937 que, com és sabut acabà amb el govern Largo Caballero, el retornà al Forn del Vidre i, com sempre, a casa seva de Mataró. Se n’encarregarà llavors per un temps de la direcció del primer diari confederal en català, el vespertí ‘Catalunya’. Finalment, acceptarà de ser Comissari General d’Energia Elèctrica, l’abril de 1938, després de l’entrada de la CNT al Govern Negrín, en uns moments en que la guerra semblava ja a punt de perdre’s.

He començat en aquest punt. Peiró tenia poc més de cinquanta anys. Faltava ben poc per a que el seu exili acabés tràgicament, posat en mans de Franco i d’un escamot militar d’execució.

3. SINDICALISME I REVOLUCIÓ.

Ho he anat insinuant més o menys clarament fins aquí. Peiró fou un dels dirigents de l’esquerra, en el seu cas des de l’anarcosindicalisme, que feu de pont entre la cultura política obrera catalana del vuit-cents -una mena d’aiguabarreig de cultura sindical d’ofici, anarcosindicalisme i cultura de base republicana i federal- i la renovada cultura política de la primera meitat del segle XX, quan calgué fer front a l’abrupta aparició d’un nova població urbana i proletària i un intens i acusat desenvolupament del capitalisme industrial. Foren uns moments, després de l’èxit de la revolució russa, en els que semblà que, ara sí, havia arribat l’hora de la classe obrera i la construcció d’una nova societat. No ha d’estranyar per tant que un dels temes bàsics de les seves reflexions i anàlisis més teòriques giressin a l’entorn del sindicalisme i la revolució.P Peiró rebé, i acceptà, la influència del sindicalisme revolucionari francès. Ara bé, es sentia més còmode amb l’obra i el pensament de Ferdinand Pelloutier, de clares ressonàncies proudhonianes i mutuals, que no amb d’altres suggerències que venien d’homes com el primer Aristides Briand o George Sorel, sempre disposats a promoure mobilitzacions rera la consigna de la vaga general. Tampoc, menys encara, podia sentir-se atret per les crides posteriors, més acomodatícies i reformistes, que venien de la CGT de Jouhaux. Peiró, com d’altres joves dirigents de principis del segle, sols acceptava la influència francesa en la mesura que reproduia molts dels elements d’una tradició sindicalista catalana que havia rebut i assimilat el pensament anarco-sindicalista i anarco-col.lectivista de la Primera Internacional.

Ser sindicalista significava afirmar la centralitat de l’esforç sindical en la lluita contra el capitalisme i, al mateix temps, la construcció i prefiguració d’una societat del futur, socialista, basada en el treball i la gestió sindical dels mitjans de producció. Això ja ho havien dit De Paepe i els belgues de la Primera Internacional i ho havia repetit reiteradament la militància internacionalista catalana i hispànica al llarg del segle XIX. El sindicalisme sols era un real instrument d’emancipació social si, lluny de restar tancat en l’espai del reformisme i el laboralisme, era capaç d’articular una alternativa global al capitalisme. És justament per això que en el pensament de Peiró, eren tant necessàries la pràctica mutualista i cooperativista i, sobre tot, l’educació racionalista i la ‘espiritualitat’ anarquista. L’anarquisme havia de limitar i frenar la tendència al reformisme i al corporativisme d’un sindicalisme, que deixat al seu sols aire, es trobava orfe de doctrina i orfe de qualsevol objectiu revolucionari.

Per a Peiró, i bona part dels anarcosindicalistes, el sindicalisme havia de ser l’eix fonamental de la vertebració de la classe obrera i el centre articulador d’una estratègia de revolució social i creació d’una nova societat no capitalista, socialista en la mesura que els mitjans de producció havien de ser socials. Era en aquest context, i per tal d’impedir la tendència al corporativisme dels sindicats, que l’anarquisme devia possibilitar l’arribada i la formació d’un home nou; l’anarquisme era una nova moral, una idea, una actitud davant la societat, una doctrina realment liberal que defensava la més completa llibertat i independència dels homes, però -i això era molt bàsic i important en el pensament de Peiró i els anarcosindicalistes- no podia ser l’intrument organitzatiu per sí sol de l’alliberament dels treballadors.

En l’evolució del pensament de Peiró hi ha alguns anys clau: 1919, 1925, el període 1928-1931 i 1933. En un principi, en el moment d’accés a la CNT, Peiró havia defensat un ‘sindicalisme anàrquic’ front els models d’influència marxista i socialdemòcrata. Aquell sindicalisme es basava en la ‘pràctica experimental’ de l’obrer, la centralitat del ‘problema econòmic’, l’antiestatisme i la consideració de l’esforç sindical com al ‘braç dret’ de l’anarquisme.

Més endavant, el 1925, publicà el seu primer gran text teòric, que donà per primer cop forma acabada al seu anarcosindicaisme, Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo. En aquella obra partia de la consideració de la CNT com a un ‘organisme econòmic’, lloc de trobada dels treballadors, sense distinció de creences, on tots podien defensar les idees que volguessin i on la influència anarquista podia i devia ser majoritària, però sols com a producte del seu pes moral i de la seva capacitat de convenciment. El sindicalisme havia sorgit amb el capitalisme i havia d’apendre que les millores reclamades no podien ser satisfetes sinó era amb la destrucció justament del mateix. El sindicalisme era, per tant, una escola obrera, que permeteria el coneixement dels mecanismes de funcionament del sistema social i econòmic capitalista. Ara bé, el sindicalisme no era autosuficient , ‘no es bastava a si mateix’. Per a no caure en el reformisme, necessitava de l’ajut i acció de les grans doctrines d’emancipació social i, per tant, sols podia ser el braç executor sigui del marxisme sigui de l’anarquisme. Era clar: Peiró no era un simple sindicalista, sinó un anarcosindicalista i afirmava, contundent: ‘Queremos la anarquización del sindicalismo y de las multitudes proletarias”. Però precisava (com ja he advertit i en un punt en el que es focalitzava la polèmica amb d’altres anarquistes): ‘mediante el previo consentimiento voluntario de éstas y manteniendo intangible la independencia de la personalidad colectiva del sindicalismo’. P Joan Peiró defensava la participació en les cooperatives i les considerava, a diferència d’altres dirigents sindicals, especialment útils. Com és ben sabut, ell mateix fou, durant anys i anys, el director de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Ara bé, Peiró no era estrictament parlant un cooperativista. Considerava que les cooperatives prenien sentit si acceptaven una funció subsidiària, dins l’estrategia més complexe i global del sindicalisme. De fet, també en aquest punt, Peiró partia de la lectura feta per l’anarco-col.lectivisme català del segle XIX . El cooperativisme devia assegurar el manteniment de formes de resistència al capitalisme en els moments més difícils, per exemple, quan la situació política i la repressió impedien l’acció dels sindicats. A més, i també especialment important, el cooperativisme havia de dur a terme tasques educadores, especialment en el camp de l’ensenyament racionalista i de l’escola professional, tot preparant l’obrer a la futura gestió de l’economia.

La seva actitud davant l’anarquisme fou complexa i, en ocasions, una necessitat incòmoda. Peiró tendí al llarg del temps a matisar la presència i el paper concret de l’anarquisme en relació al sindicat, especialment el 1928-1931 i el 1933, quan concretà organitzativament el seu model sindical i desenvolupà les seves idees sobre la societat del futur. Si el 1925, com acabem de veure, l’anarquisme era el ‘cervell’ del sindicalisme, en 1928-1931 passà a ser una peça diferenciada, una mena de ‘centre d’estudis’. Finalment, el 1933, ja molt arraconat i en el fons fora del sindicat, l’anarquisme era sols una ‘doctrina humana’ que havia de promoure ‘la superació intel.lectual i moral dels individus’. És clar que tot aquest procés no es pot veure deslligat dels problemes, les tensions i l’escissió del trentisme, però assolí una especial intensitat justament quan més s’abocà a definir el paper del sindicalisme i les exigències d’una nova societat no capitalista.

El dibuix concret tant de l’un com l’altra partia, inevitablement, de les reflexions anarco-col.lectivistes dels anys vuitanta del segle XIX i, en especial, de les pautes marcades per Josep Llunas i Pujals. Això sí, Peiró seriatambé deutor, explícit, de les anàlisis coetànies de l’holandès Christian Cornelissen i del francès Pierre Besnard. Amb aquest, Peiró coincidia respecte de la necessitat per al sindicat d’adequar el seu nivell organitzatiu al grau de desenvolupament del capitalisme, sobre tot l’industrial. En quant a Cornelissen l’acord girava a l’entorn de la visió de la societat del futur com a una societat industrial, postcapitalista més que no anticapitalista, sense utòpics retorns al món rural. Per a Peiró els problemes de la societat futura no eren sinó els del desenvolupament de la revolució social, la qual havia de partir inexorablement de les característiques i potencialitats obertes pel desenvolupament econòmic existent. Així, en la mirada peiroriana, el procés revolucionari posterior al triomf obrer seria llarg i complex. El món kropotkonià, de solidaritat humana en una societat de l’abundància, per a Peiró era molt llunyà. Per això, a partir del 1928, la societat del futur la veié cada cop més com a una societat de transició, en la qual el sindicalisme hi exerciria encara un pes molt important. Si en les anàlisis que feu el 1925, tant el sindicat com la cooperativa estaven condemnats a desaparèixer en obrir-se el camí de la nova societat, en 1928-1931, la desaparició de l’un i l’altra, previssible tanmateix, s’allunya molt en el temps, per més que tan el sindicat com la cooperativa apareguin, segons els escrits de Peiró d’aquells anys, encara supeditades a la direcció d’unes comunes de definició municipal i domini anarquista. Finalment , el 1935, aquesta influència de Cornelissen, que estic aquí explicant, permet a Peiró donar un salt teòric considerable: de fet, ara, la societat de transició passa a sostenir-se en el sindicalisme i els organismes rectors de les comunes s’identifiquen amb les federacions locals sindicals; el paper de l’anarquisme queda així diluït i minimitzat.

4. POLÍTICA I ANARQUISME.

Per què, malgrat tot, Peiró sempre es considerà anarquista o almenys anarcosindicalista? Qualsevol intent de resposta ens duu a tenir en compte en aquest punt l’actitud de Peiró davant la política. L’anarquisme serví durant molts anys per a condemnar el parlamentarisme i facilitava mantenir la vella tradició popular de desconfiança envers l’Estat. Era, a més, un element fonamental de diferenciació respecte del moviment socialista, tant el reformista com el marxista, i respecte del comunisme de base bolxevic.

Peiró fou l’autor de la famosa ‘moció política’, signada també per Seguí i Pestaña, aprovada per la Conferència de Saragossa de la CNT el 1922, que tanta tinta feu córrer i tants escarafalls provocà en els medis de l’anarquisme més pur i ortodoxe. Tanmateix, el dictàmen afirmava l’extraparlamentarisme i la no col.laboració amb les institucions estatals de la CNT. El problema era que, alhora, defensava la necessitat de que la central sindical no girés l’esquena a la ‘política’, això sí actuant des d’altres instàncies i amb d’altres mitjans. Malgrat les ambigüitats calculades d’aquella moció, Peiró -i altres anarcosindicalistes- no s’oposaven propiament a la llluita política, sinó que, més limitadament, negaven virtualitat i efectivitat a la lluita política parlamentària. Aquesta actitud -que en el fons mantingué Peiró al llarg de tota la seva vida- es manifestaria, sobre tot, en dues direccions. Per a començar, en relació a l’anàlisi i assumpció de la tan famosa i topificada tàctica de l’acció directa. Aquesta, per a Peiró, no significava simplement una forma de negociació laboral sense intervenció de l’Estat o els seus representants (la qual versió li semblava estreta i corporativista) i, molt menys la crida a l’acció violenta i terrorista. De manera més complexa i intermèdia, l’acció directa era per a Peiró una forma d’articulació d’una opció política pròpia dels sectors obrers i populars, sense intermediaris, al marge del pàrlamentarisme i dels partits polítics, al carrer i certament contra l’Estat, però no indiferent respecte de la situació política general. Hi havia una segona direcció que també afirmava la inevitabilitat de l’interès per la lluita política: a la CNT i més en general al sindicalisme els convenia, segons Peiró, l’existència i consolidació d’un règim de llibertats. Ës per això que, en les situacions excepcionals i de dictadura, Peiró podia defensar -sense contradiccions- la utilitat d’una entesa i una relació concreta amb els polítics més liberals, reformistes i republicans. El desenvolupament del sindicalisme precisava d’un marc polític favorable, si més no mínimament democràtic. A la CNT l’interessava comptar amb un mínim de temps de respir (malgrat que les llibertats polítiques reclamades fossin sols formals). Des del seu lloc, ‘siempre respetando la independencia colectiva y los métodos no parlamentarios propios’, segons que escrigué, havia de fer el possible per a la consecució d’una situació política general al país que permetessi a la Confederació una activitat i desenvolupament pausats. Òbviament es tractà, primer, de sortir de les persecucions i lleis de fugues i per això anà el 1923 al Comitè d’Actuació Civil i, a continuació, de combatre la Dictadura de Primo de Rivera i per això participà en el Comitè Pro-Llibertat de 1930; després fou la necessitat del manteniment de la República i, finalment, la lluita contra el feixisme.

L’anarquisme li permetia rebutjar el reformisme estatalista dels socialistes, des de la crítica a les experiències de Millerand i Briand fins l’actitud més propera dels dirigents del PSOE propensos a acceptar el règim de Primo de Rivera. També, i amb molta importància teòrica, li permetia allunyar-se del nou comunisme d’influència bolxevic i polemitzar durament amb personatges com Maurin o Pérez Solís. No es tractava sols d’impedir l’èxit sindical d’un petit grup de comunistes dins la CNT. Amb major profunditat i abast, es tractava de combatre la imatge inevitablement atractiva de la revolució russa i la construcció de la URSS. En aquest punt Peiró comptà i aplaudí en especial els treballs de l’anarquista alemany Rudolf Rocker, el qual havia de continuar influint Peiró en relació a una altre gran tema, el del nacionalisme.

Hi havia un altre matís important en relació a l’actitud de Peiró davant la política, en la mesura que acceptava d’alguna forma la necessitat d’una aliança de classes en el camí de la revolució social. L’antiparlamentarisme de Peiró i la seva denúncia de la política professional de l’Estat no signficaven el rebuig d’una concepció popular, no ja exclusivament obrera, de la revolució. També en aquest sentit acceptava i entenia la influència de l’anarquisme. Aquest, en la mesura que era una doctrina d’alliberament humà i pretenia afirmar la independència i la llibertat dels individus, cridava a tots els homes i no sols els treballadors. Es podien així establir alguna mena d’enteses i col.laboracions amb sectors liberals i professionals de la societat, especialment a l’entorn de la defensa de les llibertats més bàsiques i l’extensió del coneixement científic més avançat, racionalista i lliurepensador, progressista. Amb ells hom podia i calia recórrer un bon tros del camí en la marxa de la humanitat cap a una nova societat.

5. UN FEDERALISME LLIBERTARI.

És hora ja de parlar de l’antiestatisme, sens dubte una de les idees força del pensament anarquista. El primer que cal dir és que es tractà d’un antiestatisme, l’hispànic, explícitament unit a la tradició federal i pimargalliana dels sectors obrers i populars catalans. La lectura anarquista de Pi i Margall es traduïa en un federalisme municipalista i l’afirmació de l’autonomia de l’individu. I Joan Peiró fou, en aquest sentit, un dels qui dibuixà amb major èmfasi un federalisme llibertari.

També en aquest punt, com en el cas de les relacions entre sindicalisme i anarquisme, es pot constatar una evolució en el pensament de Peiró. El rebuig de l’Estat fou sovint matisat, fins arribar a l’acceptació de certes formes d’un Estat sindicalista ja en els anys de la guerra civil, coincidint amb el moment de màxima crítica a les, per a ell, formes estretes de l’ortodoxia anarquista.

Potser el més notable, peculiar i suggerent és que, en aquest context de desconfiança i rebuig matisat de l’Estat, Peiró precisà el dibuix d’un hipotètic edifici federal per a Espanya. En els seus inicis el federalisme havia estat bàsicament un referent que permetia diferenciar en concret el funcionament i l’estructura de la CNT respecte del model sindical centralitzat i estatalista de la UGT. En els anys republicans, en canvi, el federalisme havia de facilitar la solució de les contradiccions existents entre els distints graus de desenvolupament econòmic i social dels diversos pobles de la península (reprenent un cop més idees de l’anarcosindicalisme català del segle XIX i en especial de Llunas i Pujals). Ja el 1934 proposà una República Social Federal vista com un règim de transició, basada en el poder de les organitzacions obreres i en les característiques distintes de les forces polítiques i socials dominants a cada lloc. Segons ell, aquella República Social Federal havia de permetre experimentar les diverses concepcions polítiques, econòmiques i socials existents. De fet, asseguraria el domini anarcosindicalista allí on aquest era d’entrada ja majoritari, com és el cas de Catalunya, a canvi de l’acceptació del domini socialista en altres llocs.P Aquesta anàlisi sobre l’actitud davant l’Estat i la formulació d’un federalisme llibertari pot completar-se amb un dels temes estrella entre els historiadors de fa uns pocs anys. Quina fou la posició de Peiró, com més en general la de l’anarcosindicalisme, davant el nacionalisme català i davant el fet català?

Peiró, com tants d’altres dirigents anarcosindicalistes catalans, mai es proposà de formular, des d’una perspectiva pròpia, un projecte nacionalista. Sí que mantingué però una constant relació amb el tema i la problemàtica del catalanisme. Les seves posicions es sostingueren en dos pilars ideològics, que ja he esmentat: la defensa d’una aliança de classes i el federalisme d’arrel pimargalliana. Les relacions polítiques de Peiró amb el nacionalisme republicà català foren contínues al llarg de tota la seva vida militant, des de la participació en el Comitè d’Actuació Civil de 1923, el seu compromís amb les conspiracions contra la Dictadura de Primo de Rivera, l’adhesió al Comitè Pro Llibertat de 1930, fins les relacions personals que mantenia amb molts dels dirigents de la Generalitat republicana. Però Joan Peiró no trencà mai amb el discurs del federalisme municipalista i pimargallià, i sempre es manifestà contrari al separatisme. A més, sempre es mostrà temorós davant la possibilitat que el nacionalisme amagués l’interès de classe de la burgesia, impòsés una renovada centralització, o trenqués la solidaritat entre els sectors populars i obrers dels diversos pobles de la península. Ara bé, això no s’ha de confondre amb una actitud negativa davant el fet català i la defensa d’un lliure exercici de l’autonomia. Foren en aquest punt especialment significatius els seus articles del 1932 quan a Madrid es discutia l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. La seva argumentació fou doble: per un costat, defensa catalana de l’Estatut davant les campanyes ‘patriòtiques’ espanyolistes, recordant que el text proposat mantenia les relacions amb l’Estat central i que ningú pensava en trencar la unitat espanyola (encara que només fós per motius econòmics, afegia); per altre costat, crida a l’Esquerra Republicana de Catalunya per a que acceptés alguna mena d’acord amb la CNT (‘el proletariat català’) en contra del pacte amb Azaña i la Llei de Defensa de la República que tant perjudicava els dirigents confederals. Aquesta qüestió, l’apropament a Esquerra Republicana, explicitant una catalanitat innegable, per a que no es posés en contra de la CNT, es repetí en multitut d’ocasions. Així, per exemple, el 1937, després dels fets de maig, en un inten d’aturar l’ascens del PSUC. En qualsevol cas , per a Peiró sols el federalisme podria resoldre la principal contradicció d’un nacionalisme estret, el qual, si lluitava per l’emancipació nacional, pretenia en canvi ‘tener en sus manos el instrumento -el Estado- de centralización y opresión contra los municipios y contra el individuo’.

El tradicional antiestatisme experimentà una revisió força espectacular al final, en els anys de la guerra civil. Com és ben conegut, la participació de la CNT i la FAI en les institucions de l’Estat republicà espanyol i a la Generalitat catalana, fou un fet difícil de digerir per l’anarquisme més ortodox. Peiró, l’octubre de 1938, en un dels seus més importants textos teòrics al final de la guerra, publicat a ‘Timon’ , justificà el canvi de la vella ortodoxia. Ressumint. Segons ell, existien els principis, intangibles, i la tàctica, variable històricament. Durant molt de temps, i fins el juliol del 1936, l’anarquisme havia preconitzat actuar al marge de l’Estat i lluitar des de fora. Però això no era sinó una qüestió tàctica. El principi fonamental era el de la lluita per l’afebliment de l’Estat fins la seva completa destrucció i fins el traspàs efectiu al poble de l’autoritat i el poder. Havia ja arribat el moment de revisar la tàctica vistos els resultats limitats obtinguts (quasi un segle de combat antiestatista des de fora sense èxits importants) i tenint en compte les circumstàncies històriques i polítiques (per exemple: no podien comparar-se les situacions d’abans i després de la guerra en el cas que la República sortís vencedora). Per a que la CNT i l’anarcosindicalisme es fessin respectar i influïssin efectivament en els aconteixements, calia no deixar el camp lliure a l’Estat, calia combatre’l, ara des de dins. Peiró concloïa ‘Si la Historia no se pone de acuerdo con el anarquismo, que sea el anarquismo el que se ponga de acuerdo con la Historia’,. Sense proposar’s’ho, amb això, per sota de la rotunditat i retòrica de la frase, Peiró desvetllava una de les característiques fonamentals de la seva actitud intel.lectual: el seu constant i sovint dolorós diàleg amb la realitat.

6. MÉS ENLLÀ DE L’APOLOGIA I EL RECORD: JOAN PEIRÓ AVUI.

No vull acabar sense plantejar, més enllà de l’apologia i el record, el sentit que pot tenir avui anar a trobar Joan Peiró, fixar-se en la seva vida de militant obrer i el seu pensament. Penso, sincerament, que, avui, Peiró pot ser de nou útil per als que continuem creïent en la necessitat de construir un futur millor des de la defensa dels interessos dels sectors populars i del món obrer. Peiró pot tenir, en aquesta direcció, molts lectors i moltes lectures. D’entrada, per a l’anarcosindicalisme actual (suposant que n’hi hagi, avui i estrictament parlant, d’anarcosindicalisme) es pot tractar de recuperar una tradició pròpia especialment brillant, plena d’esperit crític i anàlisis sòlides a l’entorn de qüestions bàsiques sobre el sindicat i la possibilitat, complexa i dificil, de respondre, des del mateix, als molts reptes d’una actuació responsable. En segon lloc, i d’una forma més general, per als interessats en el desenvolupament d’una renovada i efectiva cultura obrera, potser l’obra i la vida de Peiró ens ajudaria a entendre els múltiples i sovint contradictoris mecanismes d’identificació i configuració activa de la classe obrera. Pel seu costat, en un context de salvaguarda i afirmació d’una catalanitat socialment progressista i d’esquerres, recórrer a Peiró pot posar-nos en la pista de les moltes exigències d’un catalanisme realment abocat a la defensa dels interessos populars, sense obviar la necessitat d’un ple exercici de la solidaritat entre els pobles i la defensa indefugible del respecte a les llibertats. En fi, molt més encara: anar a parlar amb Joan Peiró ens posarà sens dubte davant d’un home i una lluita obrera abocats conscientment a la consecució de canvis substantius en l’organització social i econòmica i la construcció d’una nova societat. Crec que, aquest, pot resultar un exercici especialment saludable, justament avui quan, en temps de finals de la història i globalitzacions (que abans en deiem imperialistes), molts voldrien que el capitalisme, inamobible, no fos en cap cas discutit.

Fa uns anys es posà de moda fer un llistat dels qualificats, amb definició afortunada, ‘catalans universals’, per tal d’indicar alguns homes i dones il.lustres (vull dir amb il.lustració i coneixements), sovint amb una activitat en països extrangers, que havien contribuít al desenvolupament del saber més contemporani i universal. Peiró residí, com he anat inisistint al llarg d’aquesta xerrada, pràcticament sempre a Catalunya: a Sants i el Poblenou, a Badalona i a Mataró. No comptà tampoc amb una educació acadèmica. Ara bé, si realment redescobrim Peiró, pocs podrem dubtar que fou un dels grans actors i protagonistes no ja del moviment obrer català i espanyol sinó de la cultura obrera del seu temps. Un dels grans del pensament social del nostre país. Fou també, si se’m permet, un català universal.

Moltes gràcies.