Records de Guillermina Peiró i Olives

Per Maria Salicrú Maltas

Guillermina Peiró i Olives va néixer a Mataró, el dia 14 d’agost de 1924, al número 21 del Rierot. Era filla de Joan Peiró i Belis i de Mercè Olives i Bonastre, nascuts l’any 1887 i 1888 a Sants i Agramunt respectivament. El matrimoni tingué deu fills, malgrat que només en van viure set: l’Aurora, que morí a Mataró; en Llibert (Lliberto), que morí a Caracas; l’Aurèlia, que està enterrada a Mataró amb els pares; en Josep (Pepito), que viu a París; en Joan (Juanito), que morí el 2001 a Banyuls de la Marenda (França); la Guillermina (Mimi) i la Mercè, que avui viu a Caldes de Montbui.

Actualment l’única filla de la Guillermina, la Núria, és Llicenciada en Història i treballa al Parlament de Catalunya. La Guillermina és àvia de l’Alba i en Marc Roure Malagelada i es deleix per ells i argumenta: “Si els que hem viscut la història no l’expliquem, qui l’explicarà? Perquè tot això no s’explica a l’escola detalladament”.

LA REPÚBLICA

El que primer recorda és com jugava al carrer. Sobre casa seva hi havia la fàbrica tèxtil de la família Julià (coneguda popularment com “Ca l’Esclop”). Hi portaven el cotó amb caixes de fusta; el seu joc era pujar-hi al damunt: “Guillermina que cauràs!!!”, cridava la seva mare. “Era un bordegassot; la meva mare em deia: Guillermo vine cap aquí”. La Mimi sempre anava al darrera dels seus germans tant si jugaven a baletes com a fet i amagar, al cavall fort, etc.

La primera escola a la qual va anar era l’Escola Racionalista del Forn del Vidre (seguidora de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia), al carrer d’Enric Prat de la Riba, on anaven uns dos-cents nois i noies. Allí li van ensenyar urbanitat i ètica, labor, aritmètica; a estimar, a respectar, a ajudar, seguint el tarannà d’una escola laica. “No hi havia l’assignatura de religió ni de contrareligió. Allà no es parlava de res d’això. De política i religió no se’n parlava, hi havia llibertat absoluta de pensament”. Hi anaven nens catòlics, seguint la política de respecte de l’escola, on s’acceptava tothom i els alumnes més grans ajudaven als petits. Les classes eren mixtes. Es pagava un duro al mes i als alumnes els donaven la llibreta i el llibre.

La Guillermina recorda amb molta estima els seus professors, com la senyoreta Terol, l’Espartac, en Miguel Campozano, l’Armonía Dalmau, el Sr.Franco, en Germinal Esgleas (company durant molts anys de Frederica Montseny) i altres. A les aules només hi havia un retrat d’en Ferrer i Guàrdia. Depenent de la procedència dels professors, les classes es feien en català o en castellà, respectant la doctrina de Bakunin “La meva família és el món i la meva pàtria la humanitat”. Tots els professors tenien ideologies semblants; els anarquistes eren el matrimoni format per Miguel Campozano i Armonía Dalmau, mentre que la senyoreta Terol i el senyor Franco eren republicans.

L’escola va néixer degut a la iniciativa del pare de Guillermina, Joan Peiró, quan aquest era director del Forn del Vidre, perquè els aprenents que no sabien llegir ni escriure en poguessin aprendre. Peiró va voler crear aquesta escola perquè pensava que als aprenents se’ls havia de donar un tracte correcte, se’ls havia de protegir; no com el tracte que ell havia rebut treballant de petit a Sants. Inicialment les classes només es realitzaven als vespres, però com que les instal·lacions quedaven lliures durant el dia, van decidir aprofitar-les creant una escola per als fills dels treballadors.

Durant la República ella era una nena; però recorda que durant la Dictadura de Primo de Rivera “el papa no hi era mai a casa. Un dia estava amagat, l’altre dia estava de propaganda, l’altre dia era a la presó i quan va venir la República el teníem més. Pensa que jo vaig ésser engendrada en un Comitè Nacional clandestí de la C.N.T, amagat al pas de Parpers, a Can Cigala, quan feia poc que els meus pares vivien a Mataró”.

Durant la República també recorda que un dia, anant a buscar sucre al carrer de Prat de La Riba, va veure un frare de Montserrat i va començar a cantar; “Visca la República, ara més que mai, capellans i frares que vagin al carai!!!”, i va marxar corrents. La seva sorpresa va ésser, que en tornar a casa, aquell capellà era a taula, amb el seu pare dinant, ja que Peiró tenia un actitud de respecte envers la religió.

LA GUERRA

El 18 de juliol de 1936, a l’Ateneu Mataroní es representava Luisa Fernanda. Guillermina Peiró hi tenia un curt paper i tota la família l’havia anat a veure. Però el seu pare va haver de marxar cap a l’Ajuntament a frenar el cop dels militars.

El matrimoni de mestres Campozano-Dalmau s’exiliaren a Caracas (Veneçuela). D’altres, com l’Espartac, van marxar voluntaris al front. Després es va exiliar a Austràlia. L’escola anava perdent la seva rutina habitual i va quedar gairebé paralitzada. La ciutat s’anava quedant buida, només quedaven els més petits i els més grans, i les noies. Moltes es van apuntar a les Dones Llibertàries com la Justícia Lluís, la filla del que portava el “Cotxe fantasma”. Les botigues tancaven perquè no tenien res. Hi havia el racionament i funcionaven els mercats de la Plaça de Cuba i de la Plaça Gran; l’església de Santa Maria també era un mercat.

La Guillermina recorda focs enmig del carrer on cremaven les imatges dels Sants, però no gaire cosa més, i que ho van realitzar els més joves i reprimits. “El que va matar el Doctor Spà, va ésser un home que portava un fusell i que feia poc que la seva dona havia mort quan es queixava d’un queixal. No fou una víctima de la revolució, sinó víctima d’una venjança personal”. També volien destruir els quadres de Viladomat i sort d’un grup, entre els quals hi havia Peiró, que van aconseguir que els republicans s’adonessin del seu valor patrimonial. La Guillermina creu que la postura dels revolucionaris fou desencertada, que el primer que calia fer era guanyar la guerra. Ella ho explica amb una metàfora; “Quan neix una criatura, primer se li dóna el biberó, després la papilla i finalment la costella”, els revolucionaris (sobretot la F.A.I) i els republicans van voler aconseguir la “costella” d’immediat i aquesta va ésser una de les causes del seu fracàs. El seu pare pensava el mateix.

A casa dels Peiró sempre hi havia molta gent: un refugiat de Madrid, un matrimoni de les Brigades Internacionals que eren grecs, etc. “Mama, mama, al cuarto dels tetes hi ha un home”, n’hi havia un d’amagat… Per això per la Guillermina aquesta fou una època maca, amb el pare. L’única cosa que la feia patir era els seus germans Josep i Lliberto que estaven al front. Però els faltava menjar en tot moment perquè el repartien, perquè la consciència de Peiró era aquesta. “Va haver-hi una manifestació aquí a Mataró en la qual demanaven menjar i van venir a parar a casa. El meu pare els va dir: si trobeu una sola patata em porteu al mig del carrer, però si no la trobeu seré jo qui us hi portaré”. I No la van trobar. Preocupada, la Guillermina argumenta que molta gent creu que aquests records són cuento.

La Guillermina, amb tretze anys, pujava a la baca del cotxe de Can Casas per anar a Sant Andreu de Llavaneres a buscar el pa; però a vegades no n’hi donaven, perquè no n’hi havia. En algunes ocasions hi havia hagut d’anar a peu. El pare els portava chuscos, llonguets, que li donaven els militars. Una vegada, la Mimi venia de buscar pa a Llavaneres quan va presenciar un bombardeig mentre anava al Forn del Vidre. Recorda que els bombardejava la marina del Canarias i que el refugi on ella anava era a Sant Josep, al “Sot”. En haver-hi hagut bombardeigs poques vegades, no considera que fos una situació caòtica per la ciutat.

Els seus germans Pepito i Lliberto marxaren de seguida com a voluntaris al front d’Aragó amb l’Ascaso i la Columna Malatesta. A finals de la guerra, amb la Quinta del Biberó, va marxar el seu germà Juanito. A causa dels Fets d’Octubre de 1934, Joan Peiró va anar a la presó, al vaixell Argentina i el seu germà Lliberto va haver d’estar amagat a Barcelona a casa d’una tia.

En sortir el seu pare va continuar treballant al Forn del Vidre fins que el van nomenar, el 1936, Ministre d’Indústria del Govern de Largo Caballero per condició orgànica, o sia per disciplina del sindicat. Conseqüentment la família va haver de traslladar-se a València, on van estar sis mesos. Els Peiró no van canviar la seva forma de ser: els mataronins que passaven per allà anaven a dinar a casa seva. La Mimi, amb onze/dotze anys, anava a una acadèmia prop de casa i com a extra, a vegades anava al cinema. Allí gaudien d’un habitatge cedit pel Govern i un cotxe, que només feia servir el seu pare per anar a les reunions del Consell de Ministres. La resta de desplaçaments els feien a peu, com qualsevol família.

En tornar a Mataró la Mimi va anar a l’Acadèmia Cots, a la Plaça de Santa Anna, fins al gener de 1939, moment en què es va exiliar.

L’EXILI

En veure que la guerra arribava a la seva fi, el dia 22 de gener de 1939, Mercè Olives i les seves filles Aurèlia, Aurora (amb el seu fill Germinal Belis, de sis anys), Guillermina i Mercè, junt amb l’esposa del seu fill Lliberto, Pepita Reynón, i el fill d’aquests de sis mesos, abandonen Mataró amb un cotxe conduït per en Pepito, que havien cedit al seu pare en ser nomenat Comissari d’Electricitat. Amb ells hi anava també Joan Peiró i el senyor Freixes. Surten en direcció a Llafranc on restaran tres dies. El dia 26, quan els nacionals entraren a Barcelona, ell van marxar a Bàscara, prop de Figueres. D’allà es traslladaren a Figueres. Aleshores les van acompanyar fins a la frontera de La Jonquera i se’n va tornar a Figueres, on hi havia en aquells moments el Govern de la República. Però la frontera estava tancada i no deixaven passar a ningú. “Allò va ser terrible. Has de pensar que estàvem estirats allà esperant que obrissin les portes i encara ens venien els avions a metrallar-nos. No sabíem el que passaria; a més plovia, la gent cridava aquí i allà,… Vivíem un trauma. Sempre me’n recordaré, perquè encara avui en dia no ho puc oblidar, que quan érem a la Vajol, una noia joveneta plorant donava de mamar a una criatura. Al seu costat hi havia el seu fill mort, que era un nadó i a l’altre costat hi havia la mare del nen a qui ella estava donant de mamar i va dir: “Al menos le puedo dar un poco de vida a esta criatura”.

“Vam estar tres dies tirats per allà, les mantes que portàvem ja no servien i la meva mare que era molt valenta va dir: “Aquí ens hi morirem”, i vam passar els Pirineus a peu, quan el meu pare ens podria haver fet passar amb cotxe. Però havíem de tenir els mateixos avantatges que tothom. Mentre caminàvem, amb la meva mare ens sentíem, però no ens vèiem; “tirem amunt, tirem amunt, ja ens trobarem a dalt”. Hi havia unes estimballes que si no ens vam morir és perquè no vam voler. Quan vam arribar a dalt, una altra casualitat de la vida, ens van trobar un senyor que ja és mort, en Carmelo Monreal. Quan va veure que la meva mare anava descalça perquè li van caure les espardenyes quan pujava, ell li va donar unes botes de soldat. Així la mare va entrar a França i va poder arribar a una masia on vam escalfar llet per al fill de la Pepita”.

Després van seguir baixant fins al Portús, i d’allí al Voló. Llavors es van desplaçar amb tren a una caserna de soldats mariners a la Bretanya Francesa, a la Presqu’île de Crozon, indret que a la nit, degut a la marea, es convertia en una illa. Al refugi que era a prop de Roscanvell, van restar-hi sis mesos. Allí hi havia unes cinc-centes persones, dones i criatures. “Hi havia una desorganització molt gran, doncs tot allò els va venir gros; a més, França estava dividida en aquells moments entre els pronazis i la resta. Però he de reconèixer que gràcies a ells encara vivim. Nosaltres van tenir la sort de ser en terra no pronazi, en un camp de refugiats que tenia un director socialista. Era un quarter; no ens mullàvem. Tot anava a toc de pito, però no ens va faltar res, ni l’assistència mèdica”.

Amb tot, es veien drames; dones que no sabien on eren els fills; els nens del poble els cridaven: “Sales espagnols! Allez en Espagne que Franco vous coupera la tête” i els tiraven pedres i altres coses. Però malgrat tot, la Guillermina jugava, tenia catorze anys. Gràcies a l’adreça d’un intermediari, una companyia de bombetes que tenia contacte amb el Forn del Vidre, van poder informar al seu pare que eren allà. Ell també els escrivia i finalment es van poder trobar a Narbonne, ja que van sortir del refugi al ser reclamades. El seu pare havia tret, com si fossin lladres, els seus fills del camp de concentració de Saint Cyprien; era la manera de fer-ho més ràpid a través del Prefecte. Finalment els homes van marxar a París i les noies i els petits van quedar-se a Narbonne. La Guillermina creu que van tenir sort d’anar a Roscanvell, ja que aquells que van anar a camps de concentració de zones pronazis ho van passar fatal. Sap, per la seva cunyada, la dona d’en Juanito, que els donaven menjar amb cucs.

La Mimi va viure dels catorze als disset anys a Narbonne. Allí tots van començar a treballar a la verema, on la Guillermina va participar en la primera vaga de la seva vida. Per protestar la van despatxar. Durant tres mesos van compartir la vida amb el seu pare en una casa, a la Rue Ville Renaissance, on tenien un pati ple d’arbres fruiters. Però com que la casa era oberta a tothom, els fruits s’acabaven de seguida. La Mercè Olives convidava tots els refugiats que feien cap a la casa oferint-los fruita. En algunes ocasions hi havien anat l’Ignasi Tolrà i la seva dona, la Glòria Baró, l’Alfonsina Bueno (filla d’un destacat membre de la C.N.T) i el seu marit Josep Ester (persones que apareixen al llibre de l’historiador Eduard Pons Prades Los que hicimos la guerra). Tots anaren a parar a camps de concentració pronazis. A la Glòria Baró, la van conèixer al Voló, quan cridava perquè la separaven del seu fill. Al seu marit, Ignasi Tolrà, el va trobar més tard. Era un matrimoni ben situat a la seva Manresa natal, però a França ella va haver de treballar de dona de fer feines i ell va acabar d’enterramorts a Carcassone. Al cementiri, amagava els maquis enmig dels panteons, però algú ho va denunciar i el van deportar a un camp de concentració pronazi. Al camp, la Glòria Baró va conèixer l’Alfonsina Bueno. Elles van ser qui van posar la bandera republicana quan els americans els van alliberar.

Al cap de tres mesos, a l’agost, el seu pare va marxar a París i va anar a la Junta de Republicans Espanyols (J.A.R.E). Després, els seus germans barons marxaren a treballar en una fàbrica a prop de Bèlgica i més tard es traslladaren a una altra fàbrica a París, anomenada La Bonne Foi. Mentre, la Mimi i la resta de la família van mudar-se al número 16 de la Rue Marcel Sambat i passaren a ser veïns del matrimoni Gaston, d’ideologia pronazi. Malgrat les diferències ideològiques, el matrimoni s’estimava la Mimi com s’hi fos una filla i li van donar feina en una botiga de mobles que tenien perquè els agradava el seu caràcter. Mentre treballava podia escoltar Ràdio Andorra.

Els nois van quedar a la zona ocupada. “El papa ja ho tenia tot preparat per marxar a Mèxic, com l’Andreu Abelló, però no va voler i els alemanys el van agafar perquè estaven registrats a les prefectures”. La família va saber que l’havien agafat perquè dues persones havien quedat amb ell a la seva casa de Narbonne, però mai hi va arribar a l’hora i el dia acordat. Un d’ells era González Marín, que durant la guerra era del Comitè de la C.N.T per a la Defensa de Madrid i l’altre era Luis Delval que era el Secretari de la C.N.T. En aquell moment, la casa de la Guillermina era al número 6 de l’Impasse Flatters. El senyor Peiró va passar per algunes presons franceses i va entrar a Espanya per Hendaia, com Lluís Companys. El van portar a l’Administració General de Madrid on el van apallissar, fins al punt que va perdre part de la dentadura. Finalment, el van portar a València on el van afusellar.

Quan van afusellar al seu pare, la Guillermina, les seves germanes i la seva mare es van traslladar a una banlieu de París. Allí van viure molts atemptats contra els alemanys, cosa que originava por a represàlies, perquè llavors els alemanys detenien els primers cinquanta francesos que trobaven. Després van haver-hi els bombardeigs dels americans. Mentre, a casa, les noies treballaven fent mitja i, després, la Mimi va anar a treballar a la cuina del restaurant “Satoste”, del senyor Palans, periodista que havia estat de la Generalitat, membre de la Resistència i a qui abans portaven cartes. El restaurant, que era a la Rue de la Pyramide, prop de l’Avenue de l’Opéra “era una tapadora”, però als Peiró els anava bé perquè la Mimi sempre tornava amb una bossa plena de ric menjar (ous, bistecs, pa, etc.) que li donaven els treballadors o el senyor Palans. Allí van viure-hi fins l’any 1945, quan la seva mare es va posar molt malalta i van decidir tornar a Espanya.

LA DICTADURA

La seva mare va voler morir a Espanya per ésser enterrada amb el seu marit. Tenia una gran tristesa perquè no va poder acompanyar-lo l’últim moment, quan tota la vida havia fet el possible per estar al seu costat i recolzar-lo. Les filles volien tornar a França després d’enterrar-la, però a Girona les van detenir i els van prendre el passaport. Van tornar a viure a Mataró el 28 d’octubre i la Mimi va entrar a treballar d’obrera al Forn del Vidre. Molts dels treballadors havien mort a la guerra, però els col·laboradors del seu pare seguien vius. El dia 22 de gener, la seva mare va morir. Poc més tard, la seva germana Aurèlia es va casar amb un refugiat i van anar a viure a Barcelona. La Guillermina ja era promesa, però va viure amb la seva germana fins que es va casar.

L’any 1951, la Mimi treballava al Laboratori Recasens del carrer de Pàdua, a prop de Lesseps, a Sant Gervasi-Barcelona. Un dia va plegar de treballar i va caminar amb uns companys de la feina fins a la Plaça Catalunya, on s’havia convocat una vaga contra els tramvies, que esdevindria molt famosa. La concentració era al carrer de Pelai, on es van començar a tirar pedres als trailers/vagons i els van tirar a terra. Conseqüentment, es va paralitzar Barcelona. La Guillermina hi va participar i a més anava tirant pamflets i cridant consignes per la Rambla. En una de les corredisses els van acorralar i es van poder amagar en un edifici, però ningú no els va obrir. Els policies (els grisos) es van esperar a baix, fins que es va produir una allau de gent i els policies van marxar. Llavors van poder sortir del seu amagatall. La Guàrdia Civil era a la Plaça de Catalunya amb cavalls. La Mimi sabia que s’hi passava per allà, la pegarien i va haver de donar una mica de volta per anar a Gràcia, al carrer de Gassot, entre el passeig de Sant Joan i Nàpols, on vivia. “Va ser la última huelga on va tenir predomini la C.N.T. Els estudiants també s’hi van involucrar molt. D’aquí va sortir una cançó que deia així: “Por culpa del Señor Gobernador”.

Llavors la Mimi, ja compromesa amb el que seria el seu marit, va tenir molts problemes per poder casar-se, ja que no havia estat batejada. A totes les parròquies barcelonines on va anar durant un any i mig, li van dir que no podia casar-se si abans no es batejava; però ella els explicava que volia seguir l’educació que li havien donat els seus pares i que no ho faria. Finalment, el 23 de setembre de 1952, es va poder casar amb Joan Malagelada i Malagelada, natural de Banyoles, que treballava en una fàbrica de mitjons de Mataró, perquè el vicari de la parròquia havia conegut el seu pare, i va entendre que la Guillermina volgués actuar com ho hauria fet ell. El capellà era “l’home amagat que hi havia al cuarto dels tetes”, el vicari de Caldetes, que a través dels camps havia anat a parar a la casa dels Peiró al Rierot, alguns anys enrera. Ell, finalment els va casar sense batejar-la. L’any 1960 va néixer la Núria Malagelada Peiró, la seva única filla. “La meva lluita no la vaig deixar mai, fins i tot quan estava embarassada vaig anar a portar uns papers clandestins a la Barceloneta. Me’ls vaig amagar a la panxa. No va passar res, però va ser la única vegada que el meu marit em va renyar”. La Guillermina, en casar-se i tenir la filla, es va tancar bastant, perquè també havia de tenir cura dels sogres i de tothom que passava per casa seva. Quan l’any 1966 va morir el seu marit, la Mimi va tornar a treballar.

“A mi sempre se’m va respectar durant la Dictadura”, circumstància difícil d’entendre fins i tot per ella mateixa, en ser filla de Peiró i perquè anava a la presó a portar menjar en moltes ocasions. Havia portat menjar a la Model als treballadors del Forn del Vidre empresonats pels fets de maig: l’Antonio Dalmau, en Rovira, a qui després van portar a Burgos, en un procés que va ésser molt famós. A més, l’any 1967(?) va haver-hi una manifestació on es reivindicaven salaris i millores de vida, però hi anaven pel dret d’expressió, per aconseguir amnistia pels presos, etc. La concentració va ser a la Rambla de Mataró. “El cap de la Policia era en Ramos. Em va veure i em va dir: “Señora Malagelada váyase usted a su casa que hoy no es día de pasearse”. I jo li vaig dir: “¿Qué está prohibido pasearse por el paseo?” I ell em va respondre: “No, pero usted ya sabe porqué se lo digo”. I ella li va contestar: “Mire Señor Ramos, usted cumpla con su obligación que yo cumpliré con la mía, y la mía hoy es estar aquí”. I no se’n va anar.

La Mimi va treballar sempre sense ser fixa, perquè per poder-ho ser havia de pertànyer a la C.N.S., el sindicat vertical, i ella no en volia formar part. Va treballar durant anys d’aquesta manera, fins que durant la transició, el seu amic el pescador Cisquet Sala, que era de la C.N.T, la va alertar que si no es feia fixa no cobraria la pensió. Llavors va demanar que li canviessin el contracte que tenia a Can Valenri, al carrer de Mossèn Molé.

Una vegada, un estudiant de la Universitat de Barcelona, va anar a casa seva dient que havia de fer un treball del seu pare. Però el noi, que parlava castellà, va començar a insistir molt sobre si hi havia alguna reminiscència de la F.I.G.A, la F.A.I italiana, a la Universitat. “Però jo era veterana de la Guerra de Cuba i li vaig dir que no en sabia res”. Ell li va dir que tornaria un altre dia i així ho va fer. De nou, l’estudiant va tornar a insistir sobre la F.I.G.A, i la Mimi li va qüestionar perquè volia saber tan d’això si el que havia vingut a fer era un treball sobre el seu pare, quan aquest era sindicalista i per tant, molt antifaista. L’estudiant va marxar i no hi va anar més. Anys després, en la manifestació mataronina de l’any 1967(?) citada anteriorment, la Guillermina va veure l’”estudiant”: era un gris. Sort que no li va dir res, doncs sí que existia una reminiscència de la F.I.G.A a la Universitat. Ella ho sabia de sobres.

LA TRANSICIÓ i L’ACTUALITAT

“Jo tenia moltes il·lusions que es produís un canvi tal com nosaltres desitjàvem. Però aquest canvi no es va fer. Quan hi reflexiones, hi penses serenament, hi va haver el canvi que tenia d’haver-hi. Jo moltes vegades ho he dit, el canvi no només va venir per les nostres vagues, etc… sinó pel propi mecanisme d’ells. La mort d’en Carrero Blanco hi va influir molt. Pel seu afany de poder, es van destruir ells mateixos”.

Quan es va morir en Franco, la Guillermina no ho van celebrar amb xampany per què la mort no creu que s’hagi de celebrar, però va estar contenta.

El dia 23 de febrer de 1981, la Mimi va cremar molt papers després de rebre una trucada alertant-la de la possible nova situació política. Calia fer desaparèixer tot allò que impliqués a persones properes. Tota la nit va estar cremant papers.

La Mimi creu que l’actual Govern del Partit Popular cada dia està destruint les poques coses que s’havien aconseguit. “Jo no sóc pujolista, no he votat mai Pujol ni el votaré perquè sé que és la dreta catalana, però mal per mal, prefereixo aquests que no pas aquest senyor que està a Madrid”. Creu que ara estem en una circumstància molt dolenta, perquè la dreta es consolida i les esquerres, l’oposició, no aconsegueixen unir-se. Es barallen quan haurien d’estar més units fent un front comú. “A mi no m’importa qui guanyin sempre que sigui l’esquerra”.

* * *

* Fragment del treball L’ACTITUD POLÍTICA DE TRES MATARONINS ENVERS EL RÈGIM FRANQUISTA, realitzat per a l’assignatura de Doctorat “Societat i Política a l’Espanya Franquista I” (U.A.B, curs 2001-2002). L’objectiu principal és apreciar tres diferents actituds respecte el Règim Franquista, extretes gràcies a la realització d’entrevistes amb persones que haguessis viscut el període.

En aquest cas, les persones escollides (Francesc Tristany, Guillermina Peiró i Francesc Rogés), resideixen a la ciutat de Mataró, són nascudes entre 1922 i 1935 i han tingut alguna relació amb el Forn del Vidre de la ciutat. Seguint la idea inicial del treball, tots els entrevistats tenen una mateixa tendència ideològica respecte el Règim, malgrat el cas de Francesc Rogés sigui des d’una visió més particular. En tots els casos es tracta de persones actives políticament durant la Guerra o la Dictadura Franquista.