L’anarcosindicalista Joan Peiró

ALS SEIXANTA ANYS DEL SEU AFUSELLAMENT
Josep Puig i Pla
(article publicat a diari El Punt del 1 de maig de 2002)

 

Joan Peiró Belis, líder de l’anarcosindicalisme català i espanyol, va ser afusellat pel franquisme després de negar-se a col·laborar amb el nou règim el juliol de 1942. L’any que som, doncs, se’n compleixen seixanta anys. Convé recordar-lo, ja que si no es fa fins i tot les figures de cert relleu històric cauen en l’oblit.

Els líders polítics, del temps de la Guerra Civil o anteriors, són recordats normalment pels seguidors de la seva mateixa ideologia o plantejaments. Els que van pertànyer a organitzacions i moviments que, por la raó que sigui no han tingut continuïtat, desapareixen i només se’ls recorda rares vegades. Així passa, per exemple, amb Josep Calvet, el líder rabassaire i conseller d’Agricultura amb Companys. El mateix s’esdevé amb Peiró, una figura de gran relleu, que en el seu temps organitzava el sindicat, movia masses, creava opinió a través d’articles de premsa i era respectat i temut pels uns i pels altres, ja fossin aquests la patronal o la mateixa FAI.

Joan Peiró (Barcelona, 1987-Paterna, País Valencià, 1942) va néixer a la barriada obrera de Sants i de molt petit va entrar a treballar en un forn de vidre, llocs que en aquella època eren molt sòrdids. Amb poc més de vint anys, casat i encara analfabet, es trasllada a Badalona, on comença els seus contactes amb la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros, no adherida encara a la CNT. Seguint Salvador Seguí, el Noi del Sucre, es va unir a l’anarcosindicalisme. Amenaçat i en perill –mana el pistolerisme-, fuig i es trasllada a Barcelona. Serà el 1922 -un any més tard cau assassinat el mateix Seguí- quan s’instal·la a Mataró per treballar a la Cooperativa del Vidre, de la qual serà director de producció. El “Forn del Vidre” (empresa avui dia encara activa) serà un model cooperatiu i de producció. Des d’allí Peiró es convertirà en referent del sindicalisme a tot Espanya, ja que aquest mateix any serà elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i director de la publicació Solidaridad Obrera.

Detingut i empresonat en diverses ocasions (la seva esposa i llurs set fills van conèixer grans dificultats), la proclamació de la República treu Peiró de la presó i el reintegra al treball. Escindit de la CNT, és un dels capdavanters del grup dels trentistes, moderats (Juan López, Pestaña, Fornells), oposats a la línia que seguia la FAI de García Oliver, Ascaso i Durruti. El 1936, veient el caire que prenien les coses, es reintegra a la CNT. S’enfronta de manera clara, i diria que furibunda, amb les seves accions i la seva ploma als excessos de la FAI (membres d’aquesta associació el van amenaçar de mort) i dels incontrolats en els moments revolucionaris que van seguir l’Alzamiento. Les seves col·laboracions a la premsa -a part de la cenetista, va escriure a L’Opinió i a La Rambla, entre altres publicacions- eren reproduïdes en diaris de diverses ciutats espanyoles, i van configurar el mític llibre “Perill a la reraguarda”. En més d’una ocasió va ser expulsat dels tribunals populars perquè, deien els seus detractors, exculpava els acusats. Havia protegit capellans i persones de dreta que estaven en perill. La majoria d’aquests seran agraïts en el procés que el va condemnar.

Un home com ell, defensor de l’apoliticisme, és a dir de no participar en las institucions, es va veure portat a ocupar una cartera ministerial, a finals de 1936, en el govern de Largo Caballero que incloïa comunistes, la CNT i la FAI. Contra la seva voluntat, l’organització el va obligar -per disciplina- a ocupar el lloc. Els Fets de maig de l’any següent, tancats amb un saldo que va afavorir els comunistes i va comportar la criminalització del POUM i l’apartament de la CNT, van dur a la sortida dels quatre ministres llibertaris del gabinet.

Acabada la guerra, passa la frontera amb els seus, renunciant al passaport diplomàtic al qual tenia dret com a Comissari General d’Electricitat, que havia estat. Pateix tot tipus de calamitats en el país veí; és detingut en més d’una ocasió. Hagués pogut passar a Mèxic com a dirigent de la JARE (Junta d’Auxili als Refugiats Espanyols), pero és detingut, ara a la França dita lliure; les autoritats de Vichy el lliuren a la Gestapo i aquesta a la policia espanyola. Familiars de Peiró van visitar a París el Dr. Gregorio Marañón i també Serrano Suñer, llavors ministre d’Exteriors, per a aconseguir el seu alliberament; però va ser en debades. Un cop a Espanya, Peiró resisteix els cants de sirena per a integrar-se en el nou sistema: el tempten franquistes i també algun anarcosindicalista que s’havia passat, com el trentista Ramon Fornells. Li van oferir un càrrec important en el sindicat vertical i potser un ministeri!

En el judici que se li va fer destaca el papel del defensor, l’alferes jurídic Luis Serrano Díaz. Serrano, al cap d’uns anys va enviar una llarga carta al fill del sindicalista, Josep, que aquest va reproduir in extenso a la seva obra “Juan Peiró. Teórico y militante del sindicalismo español” (Foil, 1978) i que també figura en una biografia inèdita, escrita per ell mateix. Serrano hi explicava com es va prendre amb el màxim interès defensar Peiró i les pressions que va haver de suportar. Quina casualitat que tant el defensor de Peiró como el de Companys acabessin fora de l’exèrcit!

El procés sumaríssim ha estat recollit per Albert Balcells en un treball inclòs en el seu llibre Violència social i poder polític (Pòrtic, 2001). Allí consten els testimonis a favor de l’exculpació del líder cenetista per part dels superiors dels maristes de Mataró i dels passionistes de Tafalla, de l’escriptor falangista Luys Santamarina, de militars, de jutges i empresaris diversos, entre els quals alguns del calçat d’Elda. Esperem, de totes maneres, amb el màxim interès el llibre que ens té anunciat Josep Benet, que estudia la detenció, el procés i mort; és a dir el llarg any i mig que transcorre des del seu empresonament fins que va ser executat al camp de Paterna.