Manifest de CEDALL sobre Joan Peiró

JOAN PEIRÓ, UN DELS NOSTRES… ASSASSINAT CRUELMENT PEL FRANQUISME L’ANY 1942

Aquest any farà setanta cinc anys del cruel assassinat per part del règim franquista del conegut anarcosindicalista Joan Peiró al camp de tir de Paterna, en un dia trist d’un juliol abrasador i malparit, l’any 1942. Com algunes coneixeu força bé, i altres ho sabreu abastament al llarg d’aquest any, podem dir-ho sense embuts i amb un cert orgull que Joan Peiró va ser gratament un dels nostres. Des de el CEDALL a Badalona ens fem ressò i ens adherim a la iniciativa engegada pel Grup d’Història del Casal de Mataró, per recordar i honorar al conegut militant Joan Peiró en el 75 aniversari del seu assassinat a mans del règim franquista.

Així mateix com a CEDALL desenvoluparem a la nostra ciutat actes culturals i socials perquè Joan Peiró sigui homenatjat tal com cal en una de les ciutats on va desenvolupar una de les tasques més importants de la seva biografia militant com a sindicalista llibertari.

BREU RESENYA HISTÒRICA

Nen treballador als vuit anys a Sants i posteriorment al Poble Nou a principis del segle XX, al dur ofici del vidre, illetrat a la força i posteriorment autodidacta apassionat en multitud de lectures, però sempre amb un gran desig al seu cor: acabar per sempre més amb la explotació capitalista del treballadors i anar vers una nova societat llibertària, que com tots sabem albira una fraternitat sense cap tipus de servitud i privilegi entre els éssers humans.

Un nen doncs que es va fer home a base de menjar i suar molt de vidre i que va mudar al llarg dels anys, convertint-se en un titànic militant de ferro colat, per lluitar contra una societat classista malaltissa i perversa.

De vidre i ferro colat alhora, ho tornem a repetir. D’un vidre fort i transparent, traspuant sensibilitat social per tots els racons. I de ferro colat, també, que com tots sabem era el ingredient necessari per subsistir i fer-se fort en aquella dura “llei de la selva” en la que vivien els treballadors catalans.

Sense cap mena de dubte un dels més coneguts i valorats militants anarcosindicalistes que ens han donat les comarques de Barcelona del primer terç del segle XX.

Primerament a Badalona, desenvolupant una tasca de gran volada que va aconseguir ajuntar al moviment obrer de la ciutat costanera en moments difícils per assolir aquesta preuada fraternitat.

Sempre va ser recordat posteriorment per altres coneguts militants cenetistes de la nostra ciutat, com en Joan Manent o en Pere Cané, com el “mestre” a tenir en compte en les lluites socials i sindicals dels treballadors badalonins.

Per desgràcia de la nostra ciutat va haver de marxar sobtadament als inicis de 1920 quan la carn del obrers més significats i conscients era molt preuada per als llops mercenaris pagats per patrons i governants.

Molts obrers de gran vàlua van morir acarnissadament en aquells durs moments, el més conegut per a tots nosaltres, el sindicalista llibertari Salvador Seguí  “El Noi del Sucre”, una icona imprescindible del moviment obrer català. Però també entre molts altres, un advocat dels obrers de la CNT com era Francesc Layret, que per defensar als obrers cenetistes també va trobar la mort a mans dels rapinyaries més amorals i vils.

Després d’un temps amagat a la ciutat de Barcelona, i de dos intents coneguts d’assassinat per parts d’aquests mercenaris i un cert temps a presó, Joan Peiró es va establir a Mataró al any 1923, a on va viure la major part de la seva posterior vida fins al final de la mal dita “guerra civil”.

Va treballar de forma regular en la Cooperativa mataronina del vidre a on va poder desenvolupar una part del seu ideari, sense deixar de militar mai a les files del anarcosindicalisme i seguir empenyent per la desitjada societat llibertària en la que sempre va creure fins a la seva cruel mort a mans del sanguinari règim franquista. És doncs la ciutat de Mataró el lloc més conegut i alhora el que més s’ha identificat amb la trajectòria i vida de Joan Peiró gràcies a la tasca desenvolupada per part dels sectors progressistes de la capital del Maresme. I és des d’aquesta ciutat des d’on s’han portat a terme les iniciatives més importants per recuperar el seu itinerari ideològic i vital arreu de tota la geografia catalana, en el marc de una “democràcia”, que encara avui fa figa quan es tracta de honorar a les militants més incòmodes del nostre ideari emancipador.

Podríem posar les grans dades de la biografia de Joan Peiró, que fins ara no hem esmentat i que són força importants per recolzar aquesta campanya engegada des del Grup d’Història del Casal de Mataró en motiu del 75è aniversari del seu assassinat. Per exemple en temps de forta repressió contra el moviment sindical llibertari, durant la Dictadura de Primo de Rivera, va ser dues vegades Secretari General de la coneguda sindical llibertaria CNT i empresonat diverses vegades; posteriorment va ser director del diari anarcosindicalista “Solidaridad Obrera” en els primers anys de la II República i en plena guerra contra el feixisme també va dirigir el diari confederal “Catalunya” editat plenament en llengua catalana. I ja en plena guerra contra el feixisme i ajudant a la revolució social de caire llibertari que s’estava portant a terme al nostre país va ser Ministre d’Indústria amb altres companyes que també van exercir breument altres funcions ministerials com Federica Montseny, Joan Garcia Oliver i Joan López.

Per alguns una greu contradicció en el si de l’ideari anarquista; per altres una necessitat del moment històric davant d’una situació extremadament difícil en la lluita contra el feixisme espanyol.

Direm a grans trets, que la figura Joan Peiró sempre ens ha evocat aquesta mixtura poètica que ens hem inventat de forma sobtada. Home de vidre i ferro alhora, que per sempre més serà “un dels nostres” en aquesta lluita persistent per restablir la “memòria històrica llibertària” de les classes populars catalanes.

Un llibertari autodidacta que va generar acció i alhora pensament per trencar i esmicolar la maleïda societat capitalista de les “mil cares”, que encara avui ens ofega permanentment en la seva última versió amb format “postmodern” i “virtual” alhora.

I ja per acabar, esmentarem, unes paraules breus però sucoses del conegut historiador català Pere Gabriel, el millor coneixedor de la vida i obra de Joan Peiró, fixant de forma clara i rodona la seva rellevància en el si de la història de la societat catalana:

“Ara bé, si realment redescobrim Joan Peiró, pocs podrem dubtar que fou un dels grans actors i protagonistes no ja del moviment obrer català i espanyol, sinó de la cultura obrera del seu temps. Un dels grans del pensament social del nostre país. Fou també, si se’ns permet, un català universal.”

EQUIP CEDALL (FEBRER DEL 2017) http://www.cedall.org

“Joan Peiró: 75 anys del seu afusellament” per Agustí Barrera

Joan Peiró és una figura coneguda i apreciada al Maresme. Com a referent polític, segueix viu en l’imaginari col·lectiu. És coneguda la seva relació amb el Forn del Vidre (Cooperativa del Vidre) de Mataró, ell ajudà a la seva fundació quan s’instal·là a la ciutat el 1925, fou en aquest període quan realitzà una tasca considerable per a la fixació de la línia ideològica i organitzativa de la CNT.

El 19 de juliol del 1936, tot just vençut el cop d’Estat feixista, forma part del Comitè Local Antifeixista, a la Comissió de Proveïments, fins al 13 d’agost, que deixa el càrrec per a dedicar-se a tasques dins la CNT.

En molts dels discursos, articles, en els quals es fa una anàlisi de la seva trajectòria política i personal, indestriables l’una de l’altra, trobem que es ressalta, per damunt de tota altra consideració, la seva bondat, sovint se’l presenta com una mena de sant laic, obviant o menystenint la seva trajectòria de revolucionari. Creiem que algunes vegades aquest fet és el resultat del desconeixement de la seva producció intel·lectual, en d’altres hi ha una voluntat, per part de sectors benestants i benpensants, de recuperar la seva imatge, la de l’ideòleg del trentisme, dels Sindicats d’Oposició, que el (1933) se separaren de la CNT disconformes amb l’hegemonia de la FAI.

Gairebé mai no he sentit, ni llegit, en els actes, i articles apologètics que tracten del seu itinerari polític, la seva biografia, termes com, propietat col·lectiva, igualtat econòmica, Consells de fàbrica, societat sense déus, Estat, ni amos, o el concepte sovint exposat, del “sindicalisme com a únic instrument racional d’organització i gestió de l’economia llibertària”, totes aquestes idees formaven part de les seves reflexions, del seu “corpus teòric”.

A l’article Els Consells d’Economia, Llibertat, Mataró, 26 d’agost del 1936, escriu: Són aquests elements els Consells d’Economia, organismes la finalitat dels quals és la de servir de guiatge per a l’endegament del nou ordre econòmico-industrial, i aquest guiatge, que no és més que la base de les estructuracions sociològiques superiors a la societat capitalista, serà un formidable i immediat ajut per a la pràctica no sols del control de l’economia de la indústria, sinó, més a més, per als assaigs de col·lectivització de les indústries. És a dir, que s’avança en dos mesos al Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del Govern de la Generalitat del 24/10/1936, pel qual s’iniciava un model d’economia mixta, de socialisme autogestionari, pel qual els obrers accedien al control de la producció i gestió de les empreses. Aquest Decret fou possible pel treball de formiga, de molts anys de pràctica i pedagogia revolucionària del moviment obrer, dels seus ateneus, cooperatives, escoles racionalistes, xarxes de suport mutu, que fixaren un model econòmic i social alternatiu al capitalista.

Joan Peiró era un sindicalista revolucionari, lluny del sindicalisme groc del pacte i la submissió, de la genuflexió continuada, del burocratisme, del servei als interessos de l’oligarquia i l’Estat com a òrgan de control polític. Era el representant d’un sindicalisme de classe, que no hauria acceptat el Pactes de la Moncloa (1977), en contra dels interessos dels treballadors, i tot el seu corol·lari dels pactes de Toledo. Ell fou un protagonista destacat de les transformacions revolucionàries del període 1936-’39, des dels seus càrrecs com a Ministre d’Indústria amb el govern de Largo Caballero, el novembre de 1936, i com a Comissari General d’Energia Elèctrica el 1938, o en la seva continuada tasca de reflexió teòrica.

Segons el nostre criteri, dos punts cabdals destaquen del seu pensament, el de la violència i la justícia revolucionària, i el de l’ètica necessària en la construcció de la nova societat, sobre el primer punt transcric el que Joan Peiró va escriure a La pistola amb la Creu, a Combat de Mataró el 18 d’abril del 1936, El que no sabem és que hi hagi al món cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita la inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. El que ell escriu sobre ètica revolucionària ens recorda alguns fragments de l’obra del Che, Ernesto Guevara, quan parla de la construcció socialista de l’home nou, i dels estímuls morals en la construcció del socialisme, és curiós de constatar els punts de coincidència entre tots dos, malgrat la diferència en el temps i el context polític. Així en l’article citat, més amunt de Els Consells d’Economia, llegim: Les conquestes materials, sobretot les econòmiques, res no signifiquen, són una cosa efímera, si no recolzen damunt de bases morals, com són les conquestes socials, la medul·la de les quals estigui representada per l’afirmació de la personalitat col·lectiva del proletariat. Els dos articles esmentats foren publicats en un aplec de 25, amb el títol de Perill a la rereguarda, per Edicions Llibertat, Mataró 1936, hi ha una segona edició de la Col·lecció Caps de Bou, número 7, a càrrec del Patronat Municipal de Cultura i edicions Altafulla, el 1987.

Pensem que el millor homenatge que es pot retre a l’anarcosindicalista Joan Peiró, afusellat amb sis cenetistes més al Camp de Tir de Paterna (País Valencià), el 24 de juliol del 1942, és estudiar, difondre la seva ideologia, lluita i les conquestes del moviment obrer català, que ell amb el seu esforç i sacrifici feren possibles. Una vida al servei d’un sindicalisme transformador, revolucionari, com a pas previ a la construcció d’una societat igualitària.

Agustí Barrera, membre del Grup d’Historiadors Jaume Compte i afiliat de la Coordinadora Obrera Sindical.

Podeu llegir l’article també a:

https://www.llibertat.cat/2017/03/joan-peiro-75-anys-del-seu-afusellament-37995